Com una melodia d’Offenbach

La clau de sol
gira quan vol
al pany de la infantesa.
Sense un avís,
burxa feliç
l’arrel de la sorpresa
per convertir en Pere Gallerí
en un concert de Mozart o Satie.
Vist i no vist, vas fer-me escac
com una melodia d’Offenbach.

Les cançons dels quinze anys
no posen paranys
gens greus als artistes:
no hi ha canvis fumuts,
i l’armadura no té sostinguts
-encara!
P’rò el melòman badoc
es fica en un joc
de fins imprevistes:
la cançó que entra al cor
deixa nafra i et pot dur a la mort!

És un insult
per a un adult
amb seny i experiència
perdre els papers
quan rep només
un cop d’adolescència.
És vergonyós que se’t talli l’alè
per qui fa poc duies a coll-i-be,
p’rò escupo foc talment un drac
sentint la melodia d’Offenbach.

Innocentment,
perversament,
la teva xarxa estranya
m’ha embolcallat,
i m’he lliurat
com la mosca a l’aranya.
Ignores quin poder tens sobre mi,
p’rò això no et priva de fer-lo servir!
He esdevingut un embriac
a glops de melodia d’Offenbach.

Vinga, si et plau,
busca un babau
ben tendre de carcassa;
busca un brivall
que et dugui al ball
i et besi sense traça.
No vull clavar-te cap tòpic al pit,
solament vull morir vell i al meu llit,
potser enyoant –quin cul-de-sac!-
aquella melodia d’Offenbach.