Quin soroll fa el temps quan passa...

Quin soroll fa el temps quan passa
ran de crani, amb cor de neu...
Quin soroll fa el temps quan passa...
Potser fa soroll d’adéu.

I un adéu
fa gastar poca saliva
i t’ajuda a recordar
el que resta a l’altra riba
com si fos tocant a mà,
li neteja la façana
a l’amor més dissortat
i conserva amb mans de llana
l’escalfor breu del passat.
És un bri de melangia
que, quan creix, es fa cançó
amb espurnes de follia
perledades de tristor,
perlejades de tristor.

Quin soroll fa el temps quan passa
ran de sexe, amb cor de neu...
Quin soroll fa el temps quan passa...
Potser fa soroll d’adéu.

I un adéu
mitifica les besades
més banals i inconsistents,
transformant bruixes en fades
i huracans en vents clements;
porta el temps en bandolera
-un bruixot savi i etern:
nafra oberta en primavera
te la tanca abans d’hivern.
Omple els marges del somriure
amb herbei prenyat de sol
i t’obliga a voler viure,
mal que sigui a cops d’alcohol,
mal que sigui a cops d’alcohol.

Quin soroll fa el temps quan passa
ran de vida, amb cor de neu...
Quin soroll fa el temps quan passa...
Potser fa soroll d’adéu.

I, si un adéu
és tan bona medecina
pe(r a)ls contactes massa llargs,
si els rebaixa nicotina
quan comencen a ser amargs,
si et fa glopejar la brisa
amb un pler desconegut
i et canvia la camisa
quan ja té el coll més que brut...
Si és v’ritat això que canto,
si m’ho crec fins fer-m’ho meu,
digues, doncs, per què m’espanto
quan intento dir-te adéu,
quan intento dir-te adéu.