Les catedrals de ciment

Les catedrals de ciment
són tan altes com els arbres
de les llegendes que el vent
explicava amb veu de sabre
pels antics palaus de marbre
i els freds claustres del convent.

P’rò, si aquestes catedrals
fossin uns arbres, tindrien
tota l’escorça d’asfalt,
i les fulles no caurien
perquè mai no arribarien
a sortir d’un cos malalt.

Les arrels farien niu
al cor de les clavegueres,
i un inacabable riu
de formigues matineres
buscarien mil dreceres
intentant fer la viu-viu.

En aquestes catedrals,
més enllà de les carenes,
sacerdots del Bé i del Mal
consagren la lluna plena
sense joia i sense pena
des de temps immemorials.

Prega en silenci el fidel
i després el calze vessa
omplint carrerons i estels
d’una sang fosca i espessa,
una sang fosca i espessa
que engoleix cançons i anhels.

Les catedrals de ciment
beuen de les nostres venes:
són muntanyes d’excrements
nombroses com grans d’arena,
i creixen com la gangrena
ofegant els continents.