Sóc un peix de terra endins

Mira,
Cuba no fou pe’l meu avi
més que un mot a flor de llavi,
una imatge de postal.
Mira,
ignorava la trempera
que segrega l’havanera,
el seu mar fou la banyera
i el ventall el seu gregal.
Mira,
diuen que les lleis d’herència
ens modelen com al fang
però, pel que a mi respecta,
el seu principal efecte
me’l van injectar a la sang...

Sóc un peix de terra endins,
què vols que hi faci
si els xanguets em són cosins
llunyans, llunyans...
No hi ha sal al meu cabell
ni color a la meva pell,
si un record d’arena dins les meves mans.
Sé que no és motiu d’orgull
ni de vergonya:
no tothom fa el mateix bull,
i és d’agrair...
P’rò sovint penso en el mar
com el fill lluny de la llar,
i escumejo amb el meu somni el blau marí.

Mira,
no atabalo les gavines
amb encàrrecs per veïnes
d’altres ribes, mar enllà.
Mira,
amb Neptú no m’hi faig gaire:
és un iaio rondinaire
que treballa de drapaire
amb les naus que fa enfonsar.
Mira,
en sentir cants de sirenes
no estalvio el cotó fluix:
deu fer angoixa d’arrambar-se
a una maleïda garsa
que no fa servir entrecuix...

Sóc un peix de terra endins,
no tinc pirates
ni tresors ni bergantins
infància enllà,
i -per molt que hagi begut
tramuntanes amb embut-
no he pogut emborratxar-me d’oceà.
Sé que no és motiu d’orgull
ni de vergonya;
no tothom fa el mateix bull,
quin pal, si no!
P’rò sovint penso en el mar
com el fill lluny de la llar
i els meus somnis escumegen l’horitzó.