Ambaixador d’enlloc

Aquí em teniu, amb la valisa diplomàtica
plena de vent i de bombolles de sabó.
Tinc la targeta escrita amb tinta tan simpàtica
que no l’entén qui no li sap donar escalfor.
M’he fet una ambaixada amb murs de fantasia,
tot dibuixant la porta amb guix i amb carbó el pany.
Els dits han pres el pom, sabent que cediria,
i m’hi he ficat, amics: tal dia farà un any.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
Sovint el trobo en els meus mots,
sovint s’assembla als meus companys.
No té ni reixes, ni barrots,
ni jerarquies, ni paranys.

Per a pujar fins al despatx, tinc una escala
de quatre-cents dotze graons, tots de paper.
L’arxiu el faig servir només per ‘balls de gala:
quan n’organitzi el pròxim, ja us convidaré.
Evidentment, em feia falta una bandera,
i observareu que la que oneja és transparent.
Que cadascú la pinti a la seva manera,
que cadascú la faci moure amb el seu vent.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
No s’ha imposat mai a ningú
ni ha consentit ser trepitjat.
Sempre es passeja amb el cor nu,
que el vol sentir ben airejat.

He concedit asil a un gat dels de teulada,
a un gos perdut i vell i a un lloro dissident,
p’rò encara queda lloc per ‘fer una bona estada:
passeu, si us plau, passeu, no feu cap compliment.
I, si us empaiten, no tanqueu darrere vostre:
sé que la por no sap creuar una porta així,
i que tampoc podrà dormir sota el meu sostre,
ni trossejar el meu pa, ni beure del meu vi.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
Vagi allà on vagi, el porto amb mi,
dins les butxaques i al cervell:
n’escampo els virus pel camí
perquè us arrelin a la pell.