Com una humida creu de boira

Com una humida creu de boira
que fa rovell del moll de l’os.
Com una humida creu de boira
que sols encaixa amb el teu cos.
Com una humida creu de boira
que en néixer t’han encolomat.
Com una humida creu de boira,
cal dur tot sol la soledat.

La soledat
jeu al cul de l’ampolla, munta guàrdia al full blanc.
La soledat
viu al cor dels palaus i es rebolca pel fang.
I és al carrer, quan la gentada es fa un sol cos,
i a cada cambra on l’agonia busca espòs.
La soledat
fa el seu niu dins dels sexes que t’acullen ardents.
La soledat
té saliva i paraules, i té ungles i dents.
Potser et fereix, potser –manyaga- t’omple el vas.
Pots odiar-la, però mai esquivaràs
la soledat!

Com una espasa de Bretanya
-eina de pau, eina de por.
Com una espasa de Bretanya
que no obeeix més que a un senyor.
Com una espasa de Bretanya
que el forjador ha predestinat.
Com una espasa de Bretanya,
cal dur tot sol la soledat.

La soledat
no té gens bona premsa, ves qui en sap el motiu!
Sempre he pensat
que la gent, com més xerra, menys comprèn el que diu.
La soledat, de fet, és un amant com cal,
que no et fa escenes quan intentes fer-li el salt.
La soledat,
tant si et plau com si no, t’és l’estat natural.
La soledat,
de vegades en fuges, però saps que al final
el teu vaixell ha de tornar a atracar al seu port
i que el seu pit serà el coixí on rebràs la mort,
la soledat.

Com una humida creu de boira,
font de plaers i font d’enuigs.
Com una humida creu de boira
que es fa feixuga per ‘qui en fuig.
Com una espasa de Bretanya
que amb tu a la tomba han soterrat.
Com una espasa de Bretanya,
cal dur tot sol la soledat.