Nevades de juliol

Si mai no has vist nevar en ple juliol
quan la ciutat s’afluixa la corbata
i un ou ferrat li pren el lloc al sol
i, als peus, l’asfalt es fon com xocolata...
Si mai no has vist els flocs i els granissats
marcar-se un vals en clau d’esgarrifances
mentre allà al port esquiadors suats
cavalquen nus el llom de les vacances,
llavors els mots són tanques que el rovell
ha fet inútils.
Mai no sabràs què hi ha sota la pell
fràgil del so...
Veuràs les portes closes del palau
on no podràs entrar per molt que et cremi el pit
i romandràs, grumet orfe de nau,
a un pam de l’infinit.

Si mai no has vist fogueres de Sant Joan
desafiar la pluja de novembre,
llepar el cel baix amb llengua flamejant
i entrar a la nit tal com avança un membre
secret endins -o boira endins, què hi fa:
qui estima un cos, s’estima el captiveri
d’allò que, incert, no es deixa dibuixar...
Si no has vist focs que engendrin el misteri,
llavors els mots són ales de cartró,
gavines mortes.
Mai no sabràs què hi ha allà on l’horitzó
barreja els blaus.
Potser creuràs percebre lluny, molt lluny,
uns cossos argentats que et fan senyals silents
-polsim fugaç, miratge que s’esmuny
en desfermar-se els vents.

Si mai no has vist els ametllers florir
a mitjanit, quan l’any cedeix l’herència,
pren el bastó i enceta un nou camí
fora del temps, p’rò no de l’existència...
Si mai no has vist el que ningú no veu
perquè no pot, no cal, no és a la llista,
és perillós o és immoral, i arreu
l’excés de llum fa trontollar la vista,
llavors els mots no són sinó segments
de cucs de terra.
Mai no sabràs què hi ha on els firmaments
juguen a daus...
Viuràs avui quan hi ha qui viu demà,
quan hi ha qui treu el suc al fruit que t’has defès,
i envelliràs tenint-ho tot molt clar
i sense entendre res.

Si mai no has vist nevar en ple juliol,
llavors els mots se’t van morir al bressol.