Pedra foguera

No ignoressis pas que un cor és un roc de cap per ‘vall.
Més de quatre se n’obliden, i quan volen entrar al ball
esperant trobar un coixí
es destrossen coll i barres,
i creient deslligar amarres
s’encadenen al botxí.
Sé de cors de marbre sòlid, mausoleus dels sentiments,
que en clavar-los queixalada et fan saltar totes les dents.
I conec cors de robí
que escarneixen les fogueres
amb les flames mentideres
d’una tela de Dalí,

El cor del meu cor, si mai no l’has vist,
segur que d’entrada et pot semblar gris.
Però és de primera,
un cor dels d’abans,
de pedra foguera:
és aspre a les mans
p’rò el frego amb el meu
i en salta una espurna
que d’una cofurna
en fa el cau d’un déu.

Sé de cors com l’antracita que t’envolten de negror
i que et fan perdre per sempre el sentit de l’orientació.
Vaig conèixer un cor de quars:
un simpàtic artefacte
que marcava l’hora exacta
dels adéus cada tres quarts.
Sé de cors d’aiguamarina on s’ofeguen els sentits.
Fins i tot hi ha cors d’argila que es desfan quan prems els dits.
Per no dir els cors de safir
que, amb esclat de porcellana,
quan els prens com a diana,
fan que sempre erris el tir.

No oblidem els cors de jade, tan exòtics com llampants,
campions de l’esnobisme, ni tampoc els de diamants
-els que tallen els miralls
del desig. Ni els de galena,
que no són sinó una antena
que empresona el cant dels galls.
Si calgués, podria encara anar buidant fins al final
el calaix on s’agermanen cors i regne mineral,
p’rò on jo hi veig or i platí
tu hi veuràs una ametista.
Segueix, doncs, la teva pista
i a mi deixa’m repetir