Espines sense rosa

“...mais il y a des épines sans rose.” (Jacques Prévert)

No és cap ceba, que és la vida
qui t’excita el llagrimal.
Busques seda i trobes sida
i cavalques sense brida
i perds peu en passar el gual.
I t’arrapes a la terra
que t’haurà de devorar
i, amb el cor en peu de guerra,
t’escrius cartes amb l’esquerra
per poder-te ensarronar.

No hi ha rosa sense espines
p’rò hi ha espines sense rosa...
Tant si seus com si camines,
el carrer cap a la llosa
sota els peus segueix lliscant
i et duu endavant.

Com el ruc les pastanagues,
sempre empaites el demà.
L’imagines, t’embriagues,
el desig et clava dagues
que no goses arrencar.
Tens al cap la teva escena,
de l’assaig en dius “present”
i se’t torçarà l’esquena
esperant la gran estrena
que s’ajorna constantment.

No hi ha rosa sense espines
p’rò hi ha espines sense rosa...
Diverteix-te amb les veïnes,
carda en vers i carda en prosa:
si el plaer porta dolor,
distreu la por.

No ets sinó una canonada
que transforma carn i peix
i llegums en pasterada
fins que arribi la tongada
de ser merda tu mateix.
I, si et sembla una quimera
poder caure més avall,
sempre hi ha una claveguera
que t’aguaita amb ulls de fera
i amb la boca en franc badall.

No hi ha rosa sense espines
p’rò hi ha espines sense rosa...
Et recepten aspirines
quan un càncer et fa nosa,
i has d’estar encara content
si pots ‘nar fent.

Saps que Adonis té halitosi
i Saturn no és sinó un vell.
Has vist Bacus amb cirrosi
i Zeus mort de sobredosi
i Afrodita en un bordell.
P’rò a la teva illa deserta,
envoltat de sutge i fum,
tu mateix et fas l’oferta
de deixar una porta oberta
per si algú inventés la llum.

Si l’encertes, l’endevines...
Ben mirat, cap altra cosa
podràs fer mentre declines
resseguint un vol d’alosa
fins que un rajolí de sang
caigui de franc
i una rosa sense espines,
fecundada entre ruïnes,
trenqui el fang.