Una tonada
desmanegada
i un text infecte. Ai-
xí era en efecte
l’última peça
que amb massa pressa
vaig dur al paper
per al CD
que enregistrava
i em coixejava.
Però al millor
programador
d’una Efa Ema
li agradà el tema
i en féu l’estrella
de la graella.
I, ves quin cas,
fou tan tenaç
que aquell femer
esdevingué
molt aviat
el més sonat
dels meus pocs hits:
va ser Austerlitz!
Amb el producte
d’aquell eructe,
vaig decidir-me a au-
toproduir-me
corrent el risc
de fer un gran disc.
I al llarg d’un any,
tancat amb pany,
vaig viure immers
al cor d’un vers
fins oblidar
dormir i menjar.
Amb excel·lents
arranjaments
i uns grans solistes,
vaig dur a les pistes
i a la palestra
una obra mestra
tan personal
i original
que no la va
voler comprar
quasi ningú:
fou Waterloo!
Qui traurà de Santa Helena
una pobra ànima en pena
que ha fet el camí més dur,
que ha fet el camí que duu
d’Austerlitz a Waterloo?
Al cul d’un bar
de vora mar,
bevent cointreau
en un racó,
hi havia un cos
mancat d’espòs,
d’aquells que ho veus
i no t’ho creus.
No vaig dubtar a
mobilitzar els
meus efectius:
del “Com te dius?”
a “Tens una aura
pròpia de Taure”.
I pas a pas
es fongué el glaç.
El meu encís
la dugué al pis
que tinc parat
pe(r a)l dolç combat
i vaig dormir
fent-me un coixí
amb els seus pits:
va ser Austerlitz!
P’rò l’endemà
la meva mà
sols trobà el buit
al cau del llit,
i en un moment
va ser evident
que el meu Miró,
l’ordinador i
força diners
no els veia més.
Enmig del xoc,
un full de bloc:
“Estúpid meu,
dir-ho em sap greu
p’rò al llit no vals
ni quatre rals.
Sé que no et dol
que el meu consol
sigui emportar-
me el teu basar.
Camí de casa,
si veig un ase,
pensaré en tu.”
Fou Waterloo!
Fastiguejat
de ser empaitat
pels grups d’atac
antitabac,
m’era una espina
la nicotina i
vaig decidir
lluitar amb el fi
d’oblidar el fum,
veure la llum
i tornar a ser un
home de bé.
Ningú sabrà
com vaig gruar:
m’alçava i queia,
tothom se’n reia...
Veia un estanc
i un cop de sang
m’estabornia,
fins el gran dia
que vaig deixar
ja d’enyorar els
remaleïts...
Va ser Austerlitz!
Quan em vaig veure
lluny de la neura
vaig celebrar
l’èxit del pla
amb una festa
superlativa
i interactiva
on potser ens vam
passar amb el mam.
I, com a premi,
jo que era abstemi
vaig començar
a freqüentar
massa l’alcohol.
Amb lluna o sol,
l’ampolla és ara
qui em fa de mare,
m’han tret de casa a
punta d’espasa
i no hi ha metge
que em salvi el fetge...
Estic madur
per ‘Waterloo!
Ayer sábado, el Teatre Principal de Inca (Mallorca) se convirtió en el escenario de "60 anys de l’amor perdut", un emotivo concierto homenaje organizado por el festival BarnaSants para honrar la figura de Joan Ramon Bonet el undécimo integrante de Els Setze Jutges, coincidiendo con las seis décadas de su breve pero influyente trayectoria musical.
Una carta abierta impulsada desde el entorno del BarnaSants reclama la creación del Ateneu de la Cançó en Barcelona, un espacio dedicado a preservar y dinamizar la canción de autor. La iniciativa cuenta con el respaldo de seis de los ocho exresponsables de Cultura de la Generalitat en las últimas dos décadas, abriendo algunas preguntas que van más allá de la música.