Pels ahirs dissecats al teu àlbum de fotos.
Per l’avui engendrat sense pler ni desig.
Pels demàs que alçaran els vels dels calendaris
sols per trobar-hi, a sota, la nuesa del temps.
Pel vell que odia el seny que l’ha privat de viure.
Per la dona que mai no es pregunta si viu.
Per les roses d’un dia que van creure’s eternes.
Pel cos que quan fou jove no es va gosar oferir.
Per la llàgrima inútil que ningú no t’eixuga.
Pel calfred que la por t’ofereix tendrament.
Per tants cors ignorants dels batecs que els esperen
abans que no s’aturi el carrussel de la sang...
Carpe Diem.
Pels carrers desgastats amb les soles del tedi.
Per l’oblit que acumulen els silencis del mar.
Per la llum espectral de glaçades estrelles
que moriren abans no els donéssim un nom.
Pels taüts subterranis que transporten fatiga.
Per la malenconia del vaivé ciutadà.
Pel vals que mil neons ballen ran de teulades
tot amagant el cel als ulls dels vianants.
Pel mot empresonat al cau de la impotència,
el mot que ja no sap clavar-se amb moll del Temps.
Per la vaga rutina de sorolls i de gestos
repetits, maquinals, d’ençà que el món és món...
Carpe Diem.
Pel gos que va fitxar quan enterraven Wolfgang.
Per la fam de Bartòk i el conyac de Lautrec.
Per la música muda que Ludwig intuïa.
Per l’orella tallada del boig dels gira-sols.
Pel metall que acollí a dins seu Maiakovski.
Pels cucs que s’afartaren amb la carn de Rimbaud.
Pel whisky trascolat per Bogart i John Huston
i l’aigua que rebé als pulmons Virginia Woolf.
Pels trenta anys de Salvat dins l’esguard de lord Byron.
Pel patíbul corcat que esperava Villon,
el marbre en què Rodin empresonà Camille
i el pus que va colgar les flors de Baudelaire...
Carpe Diem.
Pel Graal que es desfà en cendra així que el toques.
Per l’amor que sovint es mor tot just es fa.
Per l’horitzó que sap recular quan avances
i et força a caminar i no et dóna repòs.
Pels déus que els homes fan segons la seva imatge.
Per l’ombra del no-res que ens porta de la mà.
Per tots aquells camins descartats en la tria
i que mai no sabrem on ens haurien dut.
Pels errors i els encerts, els udols i els murmuris,
els anhels i el dolor, la tenebra i la llum,
i pel gran Joc d’Atzar que a tots ens agermana
fins que ens toqui menjar les flors per les arrels...
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Amanda Jara, hija de Víctor Jara y presidenta de la Fundación que lleva el nombre del músico chileno participa estos días en distintos actos en Barcelona relacionados con actividades de la institución que dirige. Amanda Jara habla desde una vida atravesada por la resistencia y la necesidad de mantener vivo un legado familiar y artístico, pero se presenta ante todo como una mujer consciente del mundo que habita, alejada de cualquier voluntad de construir una imagen heroica de sí misma.