Núvols i clarianes

Quan vols que nevi, pedrega.
Quan vols que plogui, fa sol.
Et queixes que estàs de pega,
p’rò ignores des del bressol
que no hi ha cims sense planes,
que no hi ha infern com la pau
d’uns núvols sense clarianes
o un cel eternament blau.

Homenet gris i poruc, que sols somnies
un cul tendre i ben calent, on recolzar
una galta, mentre plores per tants dies
que has perdut, i ja et lamentes pel demà...

Noia bleda de quinze anys, que et desesperes
si el mirall t’escup tossut un ànec lleig
i no saps que sota els grans i les ulleres
dorm un cigne que prepara el seu bateig...

Fill mimat d’un Santa Claus de les finances,
que has tingut sense ajupir-te el que has volgut,
i després de quasi trenta anys de vacances
et sents fart de fàstic i amb el cor eixut...

Gran artista, que t’amargues l’existència
convençut que la injustícia et barra el pas,
que el món s’ha adormit per manca d’imprudència,
que sols tu has après a veure enllà del nas...

Dona ingènua, que algú va educar per creure
en la llar, el vestit blanc i el príncep blau,
i has trobat grisor i rutina, i has de jeure
amb un príncep que fa pinta de gripau...

Tu, per fi, que en blanc i negre veus la vida,
tu que mai dels mais sabràs trobar el diamant
amagat enmig del fang, ni la ferida
bategant sota el somriure triomfant...