Sé de revolucionaris que han esdevingut tirans
així que han sentit debatre’s el poder a les seves mans.
Però sé de revoltats que han fet de la insubmissió
el leitmotiv permanent de la seva condició.
Sé de revolucionaris que ara viuen dins palaus
fets de pedra o de prestigi, mentre s’inflen com gripaus.
Però sé de revoltats que es vesteixen amb parracs
i els reserven manicomis, calabossos i gulags.
La Revolta és el somriure, p’rò un somriure que mossega:
bisturí que entra en la carn, fil que talla la mantega.
Ajuda la insurrecció a no esdevenir gregària.
Priva la provocació de fer-se convencional.
Fa que ni la veritat sigui intocable i primària;
ni l’heretgia, ortodoxa; ni la transgressió, moral.
Massa il·luminats et volen fer feliç, però a quin preu!
Cada individu ha de ser el seu propi Prometeu.
Sé de revolucionaris que han encès focs assassins
tot pensant-se ingènuament canviar el món, mudar els destins.
Però sé de revoltats que són lúcids amb escreix
i no creuen en cap canvi que no vingui d’un mateix.
Sé de revolucionaris amb el dogma com a fi
que han forçat la realitat fins a fer-la-hi coincidir.
Però sé de revoltats que opten pel coneixement
i que exposen les certeses als embats cruels del vent.
Sé de revolucionaris obsedits, i que han sotmès
l’individu a les idees, reduint l’Home al no-res.
Però sé de revoltats que no volen oblidar
que una vida ni té preu ni es podrà mai reemplaçar.
Sé de revolucionaris que desfan l’ordre establert
sols per a imposar-ne un altre, com qui pinta el blau de verd.
Però sé de revoltats per ‘qui tota autoritat,
sigui humana o bé divina, sols és digna d’un ramat.
Sé de revolucionaris tan seriosos com eixuts,
fabricants de paradisos de grisors i solituds.
Però sé de revoltats que es malfien d’un edèn
on el dubte és un proscrit, la ironia no és comprèn.
Sé de revolucionaris que tenen por de semblar
vulnerables si somriuen o si aprenen a estimar.
Però sé de revoltats que han comprès que són més forts
com més tendres, i refusen instal·lar-se panys als cors.
En Barcelona tenemos la suerte de poder disfrutar de una cada vez más numerosa comunidad de artistas argentinos que habitan la ciudad y que enriquecen nuestra vida cultural. Con pocos días de diferencia tres de ellos han presentado sus respectivos trabajos discográficos en diversos espacios: en una librería abierta a la música, en la sede de un extraordinario refugio asociativo de Sants y en el auditorio de una biblioteca histórica.
La cantante mallorquina ofreció en el Palau de la Música de Barcelona, dentro del festival Guitar Bcn, un concierto de intensidad creciente en el que L’aigua no cansa, su nuevo disco, se convirtió en el auténtico centro del repertorio. Arropada por una banda de músicos extraordinaria, Maria del Mar Bonet volvió a demostrar que, cerca de cumplir sesenta años sobre los escenarios y los ochenta de vida, sigue instalada en un momento creativo y vocal fuera de lo común.