La casa dalt de l’arbre

La nostra casa dalt de l’arbre
és un vell pis del Barri Gòtic.
Només tu i jo hi sabríem cabre,
només tu i jo en tenim la clau.
És un reducte d’infantesa,
el nostre líquid amniòtic,
algunes molles de tendresa
dins d’un calaix folrat de pau.

De menuts, tu i jo somniàvem, cadascú pel seu costat,
un refugi de pirates, un recer ben amagat.
P’rò una cova a Barcelona no la troba pas qui vol,
ni cabanes en els plàtans de l’Eixample, prou que em dol!
Avui tens company, un fill, el renou quotidià.
Jo, ja ho veus, què vols que et digui... El mateix, si fa no fa.
I ara que no som tan joves hem trobat que és el moment
d’injectar-nos l’aventura i encarar-nos amb el vent.

És petit, tronat i fosc, però així que entrem al cau
i tu fas cafè, de sobte esdevé tot un palau.
Uns coixins, taula i cadires, la flonjor d’un matalàs...
No li cal pas gaire cosa al Paradís per treure el nas.
Bé, posats a ser sincers també hi ha un ordinador
(poder treballar en silenci és un plaer). I un radiador,
perquè tu ets tan fredolica, quatre llibres, i res més.
Més enllà de la finestra, el neguit omple els carrers.

Quan sortim i ens separem, tu retrobes l’univers
del qual mai no he format part, jo el meu món boig i dispers.
Em deixo endur pels corrents de l’atzar i, lluny de mi,
sé que rius, t’agites, lluites... i està bé que sigui així.
Som amb gent que ens estimem, fora de la intersecció
que ens pertany, i anem vivint amb la fonda convicció
que ens tenim en algun lloc l’un a l’altre. I que, quan
jo et necessiti o tu em busquis, ella ens estarà esperant,

la nostra casa dalt de l’arbre,
que és un vell pis del Barri Gòtic...