Avui no hi ha futbol

Fill meu, queda’t aquí, res de sortir!
Hi ha toc de queda i són les deu en punt.
Ho fan pel nostre bé... Au, seu amb mi,
que un viu més una bala fa un difunt
com el que hi ha al portal: és el veí
de l’àtic. No em semblava de fiar...
Li haurem de dir a l’Agnès demà al matí
que tregui bé la sang: caldrà fregar.

La ràdio ha dit que tot ha acabat bé,
p’rò cal col·laborar, cal fer bondat.
Encara hi ha gentussa pel carrer
i algun d’aquests perduts potser va armat.

Sort que els soldats ens protegeixen. Sort
que algú allà dalt torna a pensar per tots,
algú que sap que un pare ha de ser fort,
que un cop de puny a temps val per mil mots.

Tremola tot el pis... Sí, és ben normal:
cinquanta tancs plegats fan prou merder
baixant en fila per la Diagonal.
El gerro de la mare!!! Agafa’l bé!

No diguis pas això, no siguis boig!
No insultis els qui ens volen protegir!
Qualsevol et prendria per un roig.
Més aviat hauries d’agrair
que ens treguin la purrialla del damunt
a la gent d’ordre, als ciutadans com cal,
que s’hagin decidit a posar un punt
final a l’anarquia, i tant se val
si algú hi deixa la pell, especialment
si no és ni tu ni jo: els altres, rai.
I no hem de témer res... s’hi està calent,
al pis, tenim menjar i no ens manca espai.

Que no fan res de bo, aquesta nit?
Avui no hi ha futbol, mecago’n l’ou!
Havien d’encabir tant malparit
precisament a dintre del Camp Nou?

Gitanos i jueus i homosexuals,
l’artista subversiu i el dissident,
àrabs i negres i ateus i criminals
separatistes, tanta mala gent...

Què en fan? No és cosa meva, no ho sé pas.
Els interrogaran (no és pas cap joc),
i se’ls enduen no sé on. El cas
és que el camp va buidant-se a poc a poc.

I ja convé que sigui així. Si no,
la gespa acabarà fent-se malbé:
quin espectacle, veure un jugador
corrent per un fangar! I això a què ve,

que no els veurem mai més? I a mi què em fa?
No són pas innocents, des del moment
que els han caçat. Que els poden torturar
o assassinar? Ells s’ho han buscat: bon vent!

Posem la tele, va... Mira, un concurs.
Agafa unes cerveses. Tot va bé.
Deixem només la vida fer el seu curs.
Demà, cap a la feina. Sí, ja ho sé,

als militars, ens hi hem d’acostumar,
també a no fer sinó el que ens han permès...
No haver de decidir ni de pensar
ni de dubtar... Ens treuen un bon pes
de sobre, ben mirat, fill meu. Au, va,
hi haurà de nou futbol d’aquí a no res.