El petó de Doisneau

Fou a París.
Sota un cel gris,
dos cors s’unien i, entorn, la gentada
que indiferent
s’enduia el vent
cap a una meta important i oblidada.
Amb una mà,
ell l’atansà.
Ella, amb ulls clucs, acceptà la besada...
i un breu esquitx
nasqué al bell mig
no sé si d’uns llavis o un llac,
mentre algú amb un clic-clac
congelava el Temps i el seu trepig.

Sóc el petó
que un tal Doisneau
temps era temps caçà al vol.
Just encetat,
mai no acabat,
sempre em veureu al bressol.

Els dos amants
són gent d’abans:
el seu amor anà difuminant-se,
i un dia va
agonitzar,
car tot se’n va, tot es trenca, tot cansa.
P’rò el seu ahir
es palpa avui,
quan és el verb estimar qui entra en dansa
per mil raons,
per mil racons,
dins el llibre ben editat,
al vell full rebregat
o a la gran sala d’exposicions.

Batec de sang
en negre i blanc,
dins meu duc tots els colors de la vida.
No hi ha paper
que pugui fer
de continent de la meva embranzida.
Si et salto als ulls,
tu que m’aculls
t’adonaràs com et vaig a la mida,
que en tu he trobat
l’Eternitat,
que en el teu desig, quan algú
s’ofereix tendre a tu,
torno a néixer, infant meravellat.

M’han acusat
de falsedat,
diu que l’atzar no ajuntà aquells dos cossos,
que ella i que ell
van seguir un vell
procés de venda de l’ànima a trossos.
P’rò m’és igual!
Jo sóc real,
molt més que alguns éssers de carn i ossos!
Ja està tot dit:
romandré humit
fins en un futur desolat,
quan haureu oblidat
les tonades que neixen al llit,
quan els vostres hereus mutants
ja no es donin les mans
i París l’engoleixi la nit.