L'atzar mou fitxa

Paraules simples,
potser un pèl ximples
p’rò tant se val.
Tonada dolça,
frescor de molsa,
veu de raval.
El disc és ranci,
hi haurà qui es cansi
del seu refrany,
p’rò ha fet diana
només d’entrar en a-
quest bar estrany.

L’atzar mou fitxa,
la vida esquitxa
l’assedegat.
Dins les trinxeres,
quan menys t’ho esperes
cau un ruixat.
Són tants els passos
topant de nassos
que val la pena
collir de grat
aquests escassos
moments fugaços
que algú anomena
felicitat.

El te fumeja
i no em fa enveja
tant vianant
que entoma un xàfec
i passa un tràfec
al carrer Gran.
Qui és qui s’inclina?
La seva sina
m’ha enlluernat.
Al seu somriure,
tinc barra lliure:
quedo parat.

Pren la cadira,
s’asseu i em mira
regalimant,
i em diu: “Aguanta!
Aquest que canta
no és l’Yves Montand?”
Quina sorpresa,
trobar una entesa
en la chanson!
Brassens li encanta,
però es decanta
per en Souchon.

Les hores passen,
els dits s’enllacen,
s’ha fos el gel.
La lluna ens troba
lleugers de roba, en
un llit d’hotel.
La cambra és vella;
sols té una estrella,
l’establiment,
p’rò no m’emprenya,
que hi puc estrènyer
un firmament.

De matinada,
s’adorm cansada
contra el meu pit.
Jo miro el sostre,
xiulant la nostra
cançó: aquell hit
que, quan jo encara
buscava mare
(diguem-ho així),
Montand cantava
i enregistrava
només per ‘mi.