Gerard

T’ho haig de confessar, Gerard:
creia que mai no seria
coresponsable d’un part.
Ser pare m’acollonia
més que un cop de puny al nas.
Però el cas
és que ta mare es delia
per dur un ninot al calaix
i, ja ho veus, va arribar el dia
que et vas presentar aquí baix.

Ai, Gerard,
tant de bo no acabis fart
d’aquest coi de món de mones,
amb més gent que no neurones,
i tan lluny d’una obra d’art.
Ai, Gerard, Gerard, Gerard.

T’he ficat amb calçador
dins del corrent de la Història,
i confesso que em fa por
posar en marxa una memòria,
una consciència de ser
que no té
ni aquí pau ni després Glòria.
Sols una estrella fugaç
que brilla enmig de l’escòria
un instant, i es fon com glaç.

Dir-te “fill meu” se’m fa estrany:
mai no he paït la família,
no et tries aquest parany...
Cal practicar halterofília
per poder suportar el pes
d’un no-res
que enganxes com les galteres
quan encara ets molt menut
i del qual no t’alliberes
fins que et fiquen al taüt.

Ets en ple tauler d’escacs
i t’esperen mil trifulgues.
Entre sedes o parracs,
jugaràs vulgues no vulgues.
No deixessis que ningú ho
fes per tu:
les jugades són comptades
i no es poden repetir.
Omple tu el teu banc de dades,
i el teu got amb el teu vi!

T’ho haig de confessar, Gerard:
seré un pare lamentable.
Fins on abasto amb l’esguard
ni veig Déu ni veig Diable.
I la moral, en un mot,
se me’n fot.
Però si vols adoptar-me
podem fer un tros de camí
fins que em toqui embeinar l’arma
i fer l’últim rodolí.

Ai, Gerard,
tant de bo no acabis fart
de la vida que t’espera,
perquè si vols tornar enrere
molt em temo que has fet tard.
Ai, Gerard, Gerard, Gerard,
em sap greu, p’rò ja has fet tard.