Aspirina o anestèsia

Neix potser d’un rampell de ràbia o de tendresa,
del desig i la por, del treball i l’atzar,
dels grumolls de la nit i de la flama encesa,
dels murmuris del vent, dels silencis del mar,
d’idees que han crescut al marge del camí,
d’allò que tothom veu p’rò no tothom sap dir.

És el mot fredolic que amb una melodia
sap fer-se un bon abric que li revifi el cos,
o uns sons endormiscats que troben un bon dia
les paraules que els fan abandonar el repòs,
carregar-se el farcell i llançar-se al carrer
per fer cantussejar la gent que va i que ve.

De vegades pot ser una simple aspirina:
durant alguns minuts farà oblidar el dolor,
el mal de viure, el gris parany de la rutina
a algun ésser humà perdut en la foscor.
Fa tants segles que el món és consumit pel foc
que el bàlsam més potent li sembla massa poc.

No hauria de ser mai l’anestèsia agredolça
que apaga els sentiments, que adorm les emocions,
que ens arrossega inerts a un oceà de molsa,
a un món feliç, podrit fins als darrers racons,
on tot ja està prou bé, on tot roman igual,
on el cretí somriu, dient-se “tant se val”.

Cançons d’amor, cançons del temps de les cireres
que heu fet alçar la veu al míser i a l’humil
i n’heu acompanyat la lluita i les esperes,
i els heu encoratjat amb un alè subtil,
ningú no us pot blasmar quan inventeu cels blaus
on tots poden volar, sense amos, sense esclaus.

Tota cançó d’amor és revolucionària.
Tota cançó de lluita no és sinó un cant d’amor
quan vessa dins els cors com una lluminària,
quan clava els seus ullals al centre de l’horror.
Però cal distingir el so esquerdat del dring,
un bec de rossinyol d’un bec d’ornitorinc,
i l’analgèsia activa que et fa sentir més fort,
del son i de l’oblit, comparses de la Mort.