Els músics

Els veus al teu davant, però són lluny, molt lluny.
Fan néixer mons abstractes d’un fregadís d’arquet
i, abans no te n’adones, l’esperit se’ls hi esmuny
i es perd enllà del temps i del seu motlle estret.

Obrint panys rovellats amb una clau de sol,
saquegen uns tresors que la paraula mai
no aprendrà a fer-se seus, i alcen després el vol
imposant noves lleis, reestructurant l’espai.

Revifen uns vells signes, que tornen a cantar
quan aquell qui els traçà ja sols és pols i vent.
Vencen la mort amb un fràgil gest de la mà
i eternitzen alhora la joia i el lament.

Són reus de fabricar esquitxos de color,
castells de boira i fum, cabrioles d’arlequí.
Res de profit, senzilles bombolles de sabó...
Justament per això no en podem prescindir.