Entre la veu i els dits

Quants colors poden néixer d’un teclat negre i blanc
quan uns dits s’hi passegen com les potes d’un cranc...

Uns colors que alguns dies, segons com, va com va,
necessiten paraules per ‘poder-s’hi abraçar.

La cançó així s’engendra de matins o de nits,
vol ser lliure i ens llisca entre la veu i els dits.

La paraula té vista, p’rò no sap caminar.
I té cames la música, p’rò no veu cap a on va.

Un cec i un paralític, junts se’n poden sortir
quan l’un va a coll de l’altre i li mostra el camí.

La cançó així fa via i va per tot arreu,
salta, corre i s’enfila entre els dits i la veu.

(Els dits que aquí es belluguen són d’en Conrad Setó
i la veu us l’acosta en Miquel Pujadó.)