Bartrian(n)a

“Era fet de mort i somni...” (Rapsòdia d’Ahab)

Era fet de foc i estelles,
de paraules i de sang,
i mirava les estrelles
amb els peus clavats al fang.
El triomf de la barbàrie
va arrencar-lo del seu món,
i un déu sord a la pregària
l’enviava qui sap on...

La tragèdia, però, el va fer home i poeta,
i enmig de la misèria, enmig del cansament,
la claror va amarar el seu front de profeta
destinat a engendrar l’Evangeli del vent.

Va conèixer la penúria
del camp de concentració,
tot veient en la foscúria
un esclat de germanor.
A Roissy trobà la calma
d’un refugi temporal,
i un amor de roca i balma:
Anna forta, Anna total.

P’rò la sang ja tornava a rajar sobre Europa.
Ella i ell van creuar un llarguíssim pont blau
i visqueren errants fins que els prengué a la gropa
el cavall mexicà de l’enyor i la pau.

Barrejats amb mots dispersos,
neixen l’Eli i en Roger,
tal vegada els únics versos
mai no escrits damunt paper.
Després, Brooklyn, neu i cendra,
i l’esclat de mil cançons,
i a New Jersey, verda i tendra,
la cabana dels aurons.

I poemes, poemes, poemes i vida,
déus asteques, l’escena, un Odisseu perdut
en un mar de mesquins, la profunda ferida...
Tan sols un gira-sol com a llança i escut.

El retorn, la vella terra
retrobada. La grisor
del franquisme que s’aferra a
cada cor, cada racó.
I Soleia, que il·lumina
a Gernika el temps futur
amb la llàntia i crida: “Vine!
Cal enderrocar aquest mur!”

Van ser uns anys de lluitar mot a mot, dia a dia,
contra el gos geomètric, per l’enclusa i la llum.
Van ser uns anys de lluitar, tot i el cos que es marcia,
amb el verb creador, contra el sutge i el fum.

Era fet de foc i estelles,
de paraules i de sang,
i mirava les estrelles
amb els peus clavats al fang.

Ara és ell qui veiem resplendir cel enlaire,
constel·lat amb Machado i Rilke i Maragall.
Va deixar-nos les lletres, va deixar-nos la flaire
que desprèn un bri d’herba quan se sap immortal,
quan se sap immortal.