El meu cor, a dalt d’un arbre

El meu cor, a dalt d’un arbre,
està esperant els lilàs.

Arriba el sol amb espasa
i gorra de capità.
Quatre falcons li sostenen
la capa de roserar.
El rossinyol ha perdut
la carta de navegar,
i dos amants es parteixen
el mocador de plorar.

Ni el sol ni la lluna saben
per on paren els lilàs.
Jo en veig signes i presagis
escrits en el meu llindar.
I passen els vents contraris
que han dormit al canyissar,
feixucs de tanta batalla
no pensen en els lilàs.

Passen carrers i senderes.
No pensen en els lilàs.
Són presa de la cabòria
d’aturar-se i arribar.
Des del meu hivern de ferro,
estenallat en mon jaç,
mon ànima us necessita,
oh lilàs, lilàs, lilàs.

(...)

Cor, ja ve la primavera,
ve la joia dels lilàs,
ja pots tornar a saltar a terra
i seguir-me tot xiulant.
Brando els lilàs ben enlaire!
Joia faula dels lilàs!
Campanes. Fonts. Llum atònita,
i el destí no és atzar.