L'ocell de la muntanya adormida

Perquè dorm la muntanya no té l’anhel del vol
que el portaria vers les comarques del sol.

La muntanya que dorm és un somni absolut:
força nua blindada d’armadura i escut.

Si no canta, a l’ocell tot se li torna obscur.
A la seva cançó no hi ha filtralls d’atzur.

L’ocell ja no té llum, l’ocell ja no té cants,
l’ocell de la muntanya que dorm segles i instants.

Oh muntanya, figura de dolor sense forma
i atònita davant la fulla que es transforma.

Per ombrívols recers, gairebé no vivia:
inútils gola i ales. La muntanya dormia.

L’ocell sap. I sofrint, un cop més malda encara
per aixecar sa veu tan profunda com clara.