Aigua estancada

Cada dissabte, un orgasme.
Cada matí, un cafè amb llet.
Dins un rectangle de plasma,
s’agita el fantasma
d’un món contrafet.
La sang no esquitxa ni taca
i tu, a la butaca,
badalles distret.

Els canvis són indigestos,
t’espanta l’inesperat.
Clonar paraules i gestos
t’evita molestos
atacs d’ansietat.
La papallona irisada,
un cop dissecada
l’acceptes millor.

No saps que l’aigua estancada
sempre acaba fent pudor.

Mires la dona llunyana
que ocupa un tros del teu llit...
S’ha enderrocat la façana
del pseudonirvana
que havíeu bastit
amb besos de pantomima,
facsímils d’estima
i sexe aigualit.

Però mantens l’engranatge
matrimonial ben greixat,
mentre et permets el miratge
d’amors de peatge,
i creus confirmat
que allà on hi ha taula parada
i roba planxada,
no hi cap la passió.

No saps que l’aigua estancada
sempre acaba fent pudor.

Tens conviccions arrelades
a molta profunditat.
Que puguin ser qüestionades
o modificades
ni t’ho has plantejat.
Vols negre i blanc, res de grisos:
qui guanya en matisos,
perd tranquil·litat.

Mai no et permets tenir dubtes
i, si vas curt d’arguments,
mitja dotzena d’abruptes
i eixuts exabruptes
ja et són suficients.
Tens la v’ritat i és sagrada:
no pot ser alterada
ni amb moderació!

No saps que l’aigua estancada
sempre acaba fent pudor.

Vas arrencar-li les ales
al nen que un dia vas ser.
Vas apagar les bengales,
matar les cigales,
ocultar el carrer,
vas posar al desig la brida,
els frens a la vida,
la pauta al paper.

Quan veus que algú encara intenta
volar, i s’aixeca si cau,
i si convé es reinventa
l’olor de la menta
i el gust del cacau,
estrenys la caixa tancada
on jeu asfixiada
la teva raó.

No saps que l’aigua estancada
sempre acaba fent pudor.