Plou sobre Europa

Plou sobre Europa. No es tracta d’un xàfec
gràvid de trons i llampecs. Mai no hi ha
res d’estrident en aquest somort tràfec
de líquid fred, i viscós, i malsà.
És un plugim trist, constant, la saliva
rajant del llavi caigut del cretí,
que a poc a poc va filtrant-se, i arriba
al moll de l’os, i no en vol ja sortir.

Plou sobre Europa. Hi ha rèptils que escupen
glops de verí als estornells des del fang.
Creix l’esbarzer, vells jardins els ocupen
flors malaltisses nodrides de sang.
L’asfalt fumeja, talment com si un àcid
desfés els músculs i els nervis del sòl.
Les grans ciutats tenen un acord tàcit
amb la foscor, i s’escampa un udol

arreu d’Europa: els llops envaeixen
Londres, Berlín, Barcelona, París.
Hi ha qui s’amaga, qui fuig. Resisteixen
pocs: el coratge és un vas trencadís.
I de la boira sorgeixen fantasmes:
éssers humans reduïts a esquelets,
i trens de nit i d’angoixa, i miasmes
que exhalen fosses comunes. Calfreds

de pluja a Europa. El temps va congelar-se
abans d’ahir, i ara vol recular.
Es converteix en tragèdia la farsa,
i a la pissarra, una implacable mà
ha esborrat mots que parlaven de vida,
ha esmicolat l’últim guix de color.
No riu ningú dins d’aquesta aula humida
plena d’infants governats per la por.

Plou sobre Europa. Pretens no pensar-hi.
Tanques la porta, i t’oblides de tot.
L’aigua, però, és un tossut adversari:
tindràs els peus aviat dins el llot.
Veus les formigues, com lluiten debades?
Les arrossega un corrent massa fort.
Plou sobre Europa. Als bassals, les petjades
llancen esquitxos, esquitxos de mort.