Estridències que vomiten les finestres abaixades
d’algun cotxe, mentre Mozart amenitza un ascensor.
Restaurants, botigues, metros, saturats de violinades.
Ben pocs dits que es decideixin a apagar un televisor.
Una tècnica avançada que ens permet dir-nos parides
immediates. La mania d’aplaudir als enterraments.
Crits inútils i rialles sense humor. Paraules buides...
El que calgui, mentre ofegui el nostre grinyolar de dents.
La por se’ns menja.
La por se’ns penja
del coll i ens clava les ungles al pit
quan el silenci es revifa i revenja
tot despertant-nos al cor de la nit.
Fotut silenci!
Tu fas que pensi
el qui voldria ofegar el pensament,
tu fas que ens ompli el vertigen, que ens venci
l’angoixa, incerta p’rò sempre present.
L’individu diluint-se en estadis, parcs temàtics,
centres comercials, de lleure, discoteques, maratons...
El desig d’unir la nostra veu als himnes dels fanàtics,
de no fer res que destaqui, de ser un més entre milions.
La incapacitat profunda d’extirpar-nos de la massa,
d’adonar-nos que en essència tothom neix i mor tot sol.
Els somriures que adrecem a qui ens repugna. El temps que passa
adherint gent per rutina, quan l’amor ja ha alçat el vol.
La por se’ns menja.
La por se’ns penja
del coll i ens clava les ungles al pit.
La soledat se’t presenta i repenja
quan més segur estàs d’haver-ne fugit.
És dur el viatge,
sense el miratge
d’una altra mà que t’agafi la mà,
d’uns altres ulls que et retornin la imatge
que tu mateix t’has volgut inventar.
La necessitat del líder religiós, social, polític,
musical o filosòfic, sindical o d’opinió,
aquell qui ens evita el tràngol de pensar i el dubte crític,
perquè pensa per nosaltres, perquè sempre té raó.
L’adoctrinament continu dels governs, de les empreses
que els controlen, dels mitjans que en són els gossos obedients,
i la temptació de creure’ls, d’arrapar-nos a certeses
de granit, inqüestionables, resistents a tots els vents.
La por se’ns menja.
La por se’ns penja
del coll i ens clava les ungles al pit.
La por de ser de dilluns a diumenge
els responsables del que hem decidit.
Ser lliure espanta.
Demana tanta e-
nergia, fondre el molt greix segregat
per un cervell tan poruc que no aguanta
l’esforç que implica dubtar i ser jutjat!
Fam i sang, misèria i míssils convertits en espectacle,
quan els éssers que sofreixen són titelles irreals.
El dolor en una aspirina i arxivades per miracle
la vellesa i l’agonia en residències i hospitals.
Una lluita aferrissada per domar l’ingovernable:
cirurgia, esport, dietes i el retrat de Dorian Gray.
I en tombar una cantonada, un capvespre, inevitable,
la sorpresa congelada als ulls del pòtol o del rei.
La por se’ns menja.
La por se’ns penja
del coll i ens clava les ungles al pit.
Por de ser pols en potència que el vent ja
comença a empènyer camí de l’oblit
Amb la paraula
forgem la faula,
amb déus a mida forgem la il·lusió,
p`rò tard o d’hora ens serveixen a taula:
som l’aliment preferit de la por
i la por se’ns menja!
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.