De cop, la boira caigué
talment un sac de patates,
i va devorar el carrer:
no em veia ni les sabates.
P’rò el rètol encès d’un bar
esborrà tot mal presagi,
i em vaig sentir com si un far
m’hagués salvat del naufragi.
Hi vaig entrar, i tot seguit
ja vaig trobar-me de conya.
Quina escalforeta al pit!
Quina sensació de nyonya!
P’rò quan la vista se’m va
acostumar a la penombra,
el que vaig veure em deixà
tan rígid com una escombra.
Asseguts i relaxats,
hi havia en Quintín Cabrera
i en Gato Pérez, penjats
d’una rumba milonguera.
Darrere el taulell, la Vosss,
amb cara de lluna plena,
es ficava un whisky o dos
o tres entre pit i esquena.
Hi ha bars que tenen el dret
d’admissió tan reservat
que no deixen passar el fred,
la tristesa i l’ansietat.
Hi ha bars
que compten amb un control
d’accés tan perfeccionat
que la Mort, que es fica on vol,
no s’hi ha pres mai ni un tallat.
Ulls closos, en Xesco Boix
cantava sota la gorra
la complanta d’un rei coix
tancat dins d’una masmorra.
A prop, l’Esteve Fortuny
puntejava “L’oucomballa”
quan llavors, no gaire lluny
va ressonar una rialla.
Reia el gran Guillem d’Efak,
jugant a escacs amb l’Ovidi.
Tot fent un glop de conyac,
li envià el rei a presidi.
Bon perdedor, l’alcoià
no deixà el posat alegre
i murmurà “Va com va!
Sóc el blanc, però ho tinc negre!”
Miquel Porter en un racó
xerrava amb en Delfí Abella
sobre Freud, sobre Truffaut,
i recordaven l’Ovella
Negra, la Cova del Drac,
Brassens, Brel, la Dictadura,
els Jutges d’abans d’en Llach
i els cretins de la Censura.
L’Escamilla i la Laffitte
evocaven Radioscope
amb l’Humet. Jo, embadalit,
m’ho escoltava quan, de cop,
vingué en Carles Sabater,
es va recolzar a la barra
i va dir-me: “Què hem de fer?”,
allargant-me una guitarra.
Tot fent sonar un breu acord,
vaig dir: “Voldria quedar-me
aquí dins fins a la mort.”
Va somriure i va mirar-me:
“Ara has de marxar –digué-,
aquest lloc no és per ‘tu encara.
Però segur que reveuré
algun cop la teva cara.”
Me’n vaig ‘nar, i mai no he pogut
retrobar el bar ni la zona:
no és ni al nord, ni a l’est, ni al sud,
ni a l’oest de Barcelona.
P’rò hi tornaré, no sé com,
per fer-hi una llarga estada,
i hi trobaré, amb el meu nom,
una taula reservada.
El próximo 12 de febrero de 2025, el Wizink Center de Madrid será escenario del concierto homenaje Eternamente Pablo, un evento que celebrará la obra y la figura de Pablo Milanés, uno de los artistas más destacados de la música cubana y universal. El homenaje reunirá a familiares, amigos y artistas nacionales, en una velada marcada por la música y el inmenso amor hacia el cantautor, fallecido en noviembre de 2022.
Regresamos con nuestra cita anual de nuestros 15 discos imprescindibles, esa lista que no es ni pretende ser una lista de los mejores, sino de aquellos que creemos que son representativos del año que nos acaba de dejar y que consideramos que es una buena herramienta para los amantes de la canción de autor. Este año añadimos dos títulos de alguien que siempre será imprescindible.