De cop, la boira caigué
talment un sac de patates,
i va devorar el carrer:
no em veia ni les sabates.
P’rò el rètol encès d’un bar
esborrà tot mal presagi,
i em vaig sentir com si un far
m’hagués salvat del naufragi.
Hi vaig entrar, i tot seguit
ja vaig trobar-me de conya.
Quina escalforeta al pit!
Quina sensació de nyonya!
P’rò quan la vista se’m va
acostumar a la penombra,
el que vaig veure em deixà
tan rígid com una escombra.
Asseguts i relaxats,
hi havia en Quintín Cabrera
i en Gato Pérez, penjats
d’una rumba milonguera.
Darrere el taulell, la Vosss,
amb cara de lluna plena,
es ficava un whisky o dos
o tres entre pit i esquena.
Hi ha bars que tenen el dret
d’admissió tan reservat
que no deixen passar el fred,
la tristesa i l’ansietat.
Hi ha bars
que compten amb un control
d’accés tan perfeccionat
que la Mort, que es fica on vol,
no s’hi ha pres mai ni un tallat.
Ulls closos, en Xesco Boix
cantava sota la gorra
la complanta d’un rei coix
tancat dins d’una masmorra.
A prop, l’Esteve Fortuny
puntejava “L’oucomballa”
quan llavors, no gaire lluny
va ressonar una rialla.
Reia el gran Guillem d’Efak,
jugant a escacs amb l’Ovidi.
Tot fent un glop de conyac,
li envià el rei a presidi.
Bon perdedor, l’alcoià
no deixà el posat alegre
i murmurà “Va com va!
Sóc el blanc, però ho tinc negre!”
Miquel Porter en un racó
xerrava amb en Delfí Abella
sobre Freud, sobre Truffaut,
i recordaven l’Ovella
Negra, la Cova del Drac,
Brassens, Brel, la Dictadura,
els Jutges d’abans d’en Llach
i els cretins de la Censura.
L’Escamilla i la Laffitte
evocaven Radioscope
amb l’Humet. Jo, embadalit,
m’ho escoltava quan, de cop,
vingué en Carles Sabater,
es va recolzar a la barra
i va dir-me: “Què hem de fer?”,
allargant-me una guitarra.
Tot fent sonar un breu acord,
vaig dir: “Voldria quedar-me
aquí dins fins a la mort.”
Va somriure i va mirar-me:
“Ara has de marxar –digué-,
aquest lloc no és per ‘tu encara.
Però segur que reveuré
algun cop la teva cara.”
Me’n vaig ‘nar, i mai no he pogut
retrobar el bar ni la zona:
no és ni al nord, ni a l’est, ni al sud,
ni a l’oest de Barcelona.
P’rò hi tornaré, no sé com,
per fer-hi una llarga estada,
i hi trobaré, amb el meu nom,
una taula reservada.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Amanda Jara, hija de Víctor Jara y presidenta de la Fundación que lleva el nombre del músico chileno participa estos días en distintos actos en Barcelona relacionados con actividades de la institución que dirige. Amanda Jara habla desde una vida atravesada por la resistencia y la necesidad de mantener vivo un legado familiar y artístico, pero se presenta ante todo como una mujer consciente del mundo que habita, alejada de cualquier voluntad de construir una imagen heroica de sí misma.