Època rosa, època blues

Un infant
ignora que és feliç fins que es fa gran
o, ben mirat,
és l’home adult qui recrea el passat
en clau de felicitat
i el mitifica, quan un nen
viu el present rient, plorant, depèn...
i és desgraciat
en el transcurs d’un moment infinit
i el rei del món tot seguit.

El temps
pot convertir en pedres precioses els fems.
El cor
desitja creure en la improbable Edat d’Or.
L’avui,
que tanca portes i t’escurça el camí,
pintat
color de rosa ens deixa sempre el passat.

L’època rosa neix quan la cus
amb fil i agulla l’època blues
a la memòria.

Uns amants
tendres i joves –vaja, uns debutants-
solen somiar
en l’endemà, en un futur net i clar
quan el món els somriurà
com mai ha somrigut. P’rò els anys
duran desgast, rutina i desenganys
i creixerà en
ells la nostàlgia d’un món molt millor,
el món del primer petó.

Un cantant
que ningú escolta sobreviu pensant
que ha d’arribar el
dia que el seu gran talent petarà als
ulls del món com un volcà...
P’rò amb l’èxit ve també la por
de ser oblidat i, enmig d’una ovació,
enyorarà
les vaques magres i el fred del carrer,
quan tot estava per fer.

L’època rosa neix quan la cus
a la memòria l’època blues.