La balada del bes

Al temps de les rondalles,
al temps dels trobadors,
hi havia una donzella
d'ull blau i cabell ros.
Son pare la tenia
servada tant i tant,
que encara no sabia
el que era amor d'amant.

Un trobador, una volta,
s'hi acosta gentilment,
li dóna un bes als llavis
i fuig d'allí rabent.
Igual que una au ferida
la dolça allí ha restat,
la vista tota oberta
i el pit tot agitat.

Rodant pel món, un dia
tornava el trobador,
i encara la donzella
patia el mal d'amor:
"El bes aquell que em dàreu
encara em fa penar;
p’rò diu que al món tot passa,
potser ja em passarà".

Bo i fent-li cortesia,
el trobador respon:
"Això és engany, donzella,
no passa tot al món.
Es desfaran els llavis
que us feren tant de mal
p’rò el bes que ells us donaven,
el bes, és immortal.

Ens desfarem nosaltres,
vindrà l'oblit, p’rò el bes
ni vós ni jo, donzella,
l'oblidarem mai més".

El mal se li augmentava
quan el vegé partir,
i es va posar malalta,
però no en va morir.