Les muntanyes

A l’hora que el sol es pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Part de dins de la canal,
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins...
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
em semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.

Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.

Jo l’ànima tranquil·la del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.

I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l’ànima profonda
on la boira s’aixeca i es deixonda.

I l’ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.

Jo era l’ànima blava de l’estany
que guaita el viatger amb ull estrany.

Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan es desclou.

Jo era l’altitud de la carena...
Els núvols m’estimaven llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
se’m congriava l’ànima serena.
Sentia la delícia de les fonts
néixer en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per dur al cel
tot el de mos costats i mes entranyes.
...
A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.