El barret de la Núria

El barret de la Núria,
quan damunt meu vaig veure’l volar,
entre Sallent i Súria,
quin és el vent que el va rapinyar ?
El barret de la Núria,
quan jo d’un salt el vaig ‘ver agafat,
entre Sallent i Súria,
quin vent se l’havia emportat ?

No és la tramuntana,
que bufa amb desgana,
molt menys el llevant
que ens va humitejant,
no és pas el xaloc
tampoc,
sinó el més arrauxat,
sinó el més magistral
de la colla dels vents...
En un mot: el mestral.

Me la va fer conèixer, i com a agraïment,
ja només molc el blat en els molins de vent.

Quan després a la Núria
la breu faldilla se li arromangà,
descobrint la blancúria :
del seu cuixam, quin vent va bufar?
La falda de la Núria,
quan molt amunt, es va arromangar,
excitant la luxúria.
quin va ser el vent que va bufar?

No és la tramuntana...

Me’n va mostrar la cuixa i, rumbós com jo sol,
li permeto robar-me tantes teules com vol.

Quan vaig besar la Núria,
i ella empipada em va dir “Què fas?”,
i es va revoltar amb fúria,
quin vent potent li retingué el braç?
Quan vaig besar la Núria,
i ella empipada em va dir “Què fas?”,
i es va revoltar amb fúria,
quin vent li va retenir el braç ?

No és la tramuntana...

Em va estalviar una bufa, i si en el meu teulat
sols hi havia un penell, ara en tinc un grapat.

I quan jo i la Núria
ben febrilment ens vam abraçar,
enmig de la boscúria,
quin va ser el vent que ens féu rodolar ?
I quan jo i la Núria
ben febrilment ens vam abraçar,
enmig de la boscúria,
quin vent ens va fer rodolar ?

No és la tramuntana...

Em llançà sobre ella, i jo en un rampell
li he posat dues veles al meu petit vaixell.

Quan vaig perdre la Núria,
i moltes llàgrimes van inundar-
me el cor i la cantúria,
quin és el vent que les va eixugar ?
Quan vaig perdre la Núria,
i moltes llàgrimes van inundar-
me el cor i la cantúria,
quin bon vent me les va eixugar ?

No és la tramuntana...

Se’m va endur la tristesa i quan, enjogassat,
fa volar el meu barret, no estic gens enrabiat.