El nét d’Èdip

El pare em dón’ trenta euros per ‘nar a comprar un tortell.
Jo que me’ls embutxaco i me’n vaig al bordell.

La iaia em veu sortir i em diu: “Reiet d’ulls blaus,
on vas tan decidit?” “A fotre un o dos claus”.

“Això d’anar de putes no és elegant ni és fi.
Me’n dónes la meitat i pots follar-me a mi.”

Potser ja no tinc dents, p’rò no em faig pas l’estreta
i al llit sóc molt millor que molta joveneta.

Pots estalviar uns diners i, així com l’hemofília,
el patrimoni no surt pas de la família"

No em vaig pas penedir de fer cas a la vella:
follar, el que es diu follar, ho fa de meravella.

Quan el pare, el golafre, va reclamar el tortell
i li vaig contar els fets, anà a buscar un fusell.

“Cabró, porc, malparit! Te m’has follat la mare!”
“Tu et vas follar la meva, de què et queixes ara?”

Aquesta rèplica el deixà sense paraules,
i així el nostre combat es va resoldre en taules.

Ara em tiro la iaia un cop cada setmana
perquè anar mal follat no és cosa gaire sana.

I encara que els preus pugin que sembla una enganyifa.
la iaia manté sempre la seva tarifa.

Però si el pare es vol menjar un tortell per vici,
se’l va a buscar ell mateix, excel·lent exercici.

Com que em veu escurat, de por que atraqui un banc,
la iaia ara m’acorda els seus favors de franc.


És més moral que el capital no interfereixi
entre una àvia i un nét: que Déu la beneeixi!