Carta amagada

-Un cafè calent... Per què serà
que un senzill cafè em fa recordar
altres temps, els somnis morts?
El passat fa mal, quan el present
és grisor i rutina, quan el vent
ja no empeny ni encén els cors.
-Per què dius això? No ho vull sentir!
No han passat tants anys, tot just ahir
eres tu qui em deia: "Viu!
Viu oberta al món, no facis cas
dels prudents que van frenant el pas,
fent tardors de cada estiu".
No ens pensàvem pas, al fons dels anys,
que el temps fos un mestre en tants enganys...

Duu sempre el temps una carta amagada,
és perillós enfrontar-se a ell;
mai no saps quan durarà la jugada,
mai no saps quan et farà la pell.
Duu sempre el temps una carta amagada,
p'rò cal jugar, potser guanyaràs:
tu també pots dur amagat un as!

-Potser és tard, molt tard per somiar
i esperar aquell tren que no vindrà.
Potser res no té sentit...

- Aquest tren, ets tu qui l'ha de fer:
trobaràs les eines al carrer
i la força dins el pit.

No ens pensàvem pas, al fons dels anys,
que el temps fes dibuixos tan estranys...

-Veig en tu el que he estat i no seré.
Quan et miro als ulls ho entenc molt bé...
Però ja és fosc: he de marxar.

-Jo també tinc tard... ja ve el cambrer.
Et veuré demà, si et sembla bé,
tant de bo amb l'esguard més clar.

No ens pensàvem pas, al fons dels anys,
que el temps canviaria els nostres panys...