L'últim cafè

Sé que et miro als ulls per l'última vegada.
No seurem mai més plegats en aquest bar...
Ni en aquest bar ni enlloc més, t'ho dic ben clar.
Quan acabi el meu cafè, m'aixecaré,
marxaré sense girar-me i sortiré
del teu món, la teva vida i el teu cor.

Sí, t'estic dient adéu. Jo, que t'hauria
volgut donar tantes coses... or i joies,
alegries i il·lusions. I també un fill,
aquell fill que desitjaves amb passió.
Però mira'm les mans buides: no tinc res
per oferir-te. Em sé pobre i ple de ràbia.

Ja ho sé, ja ho sé, t'havia fet tantes promeses...
Et parlava d'un futur sense final,
però el temps i la pobresa tot ho esborren:
No conec cap jurament que resisteixi
aquest cruel desgast. La tinta de les cartes
d'amor també empal·lideix. El foc s'apaga.

De debò hauries volgut envellir amb mi,
tot veient com dia a dia s'instal·lava
la rutina a casa nostra, amb els silencis
tan difícils de trencar, amb les paraules
tan gastades que ja no volen dir res,
compartint un llit on ja no ens buscaríem?

Més val separar-se ara, amb el desig
ben viu encara, quan dir-se adéu fa mal...
L'amor és com una corda de guitarra:
un cop es trenca, no pot tornar-se a unir,
però ens deixa la puresa del seu so
dins el record, i ningú no ens el pot prendre.

Sé que et miro als ulls per última vegada.
No seurem mai més plegats en aquest bar,
t'ho repeteixo. Ni en aquest bar ni enlloc més.
Ja me n'haig d'anar, es fa tard. Deixa'm besar-te:
serà el darrer petó que et faci: vull endur-me
el gust de les teves llàgrimes amb mi.