Ja no t’espero

Ja no t’espero.
Segur que vindràs més forta,
com un corrent irrefrenable
viatjant al fons del pit,
dibuixant-se entre els meus dits,
molta mort que t’acompanya.

Ja no t’espero.
He esfondrat les meves portes,
les finestres ben despertes
al fort vent i a la tempesta,
a la selva, al sol, les flames.
Trobaràs la casa oberta.

Ja no t’espero.
Ja és el temps que més fascina,
benedicció que ja camina,
indomable el desesper.
Ja és la bèstia del poltrer
que salta a qui la domina.

Ja no t’espero.
Ja me’n torno solitari
de les hores venidores.
Ja he tastat el gust del plom
amb què mato i també moro.
Sé molt bé qui, quan i com.

Ja no t’espero.
tens la pàtria alliberada,
filla d’una espera llarga.
Sempre hi haurà un primer d’any
que fondrà tots els companys
amb la meva gola seca.

Ja no t’espero.
En l’espera hi ha massa odi,
com n’hi ha a les nits de noces,
en les habituds celestes,
en la mare d’un fill cec,
ja soc àngel del dimoni.

Ja no t’espero.
Ja no t’espero.