La nostàlgia del Mocambo

Quan va venint el capvespre
hi ha una llum que brilla
en un ambient marró.
S’hi veuen dos en silenci
que beuen l’absenta del temps que ho pren tot.
Se senten passes a dalt
damunt de l’asfalt,
qui pot ser?
Dring! Ho has sentit? Han tocat.
El portal és obert. Prepara el cafè.

Aquesta és la nostàlgia del Mocambo.
Per qui no ho sap:
un ritme interminable de rumba,
que ve i que va, per la ciutat
per la ciutat.

Ràpidament m’he aixecat,
de nou ha sonat,
nerviós... Dring, dring!
Corre més ràpid, Jeanine,
vés a obrir la porta i amaga els patins.
Ho sé, no hi ha ningú. Una broma.
Potser és la canalla del 73...
Tornem a la cuina i bevem,
ens el mereixem, el nostre cafè.

Era la nostàlgia del Mocambo.
Per qui no ho sap:
un ritme interminable de rumba,
que ve i que va, per la ciutat
per la ciutat.