Sobrevolant la ciutat

Que em llevo amb tu ja fa molts anys,
era una adolescent llavors,
quan el soroll dels teus espais
abans que el sol em deia l'hora,

i recorria els teus carrers,
de perifèria en perifèria,
i m'hi perdia inútilment,
cercant arreu un poc de feina.

Però fou en un carrer d'aquests
que algú m'obrí la seva porta
i la tendresa d'aquell gest
m'escalfa el cor si avui tinc fred.

Em llevo amb tu d'ençà de temps,
amb tu he crescut i m'he fet forta
contra la vida que m'empeny
a obrir i tancar moltes més portes,

per reconèixer entre la gent
els qui m'ensenyen a estimar-te,
dessota un cel que embruta estels,
de vora d'un mar que embruta platges.

Però em torno brisa malgrat tot
i et ressegueixo les espatlles;
davallo al moll, m'ajec al sol
i en una vela em faig cançó.

Que em llevo amb tu deu fer molts anys,
i sóc adolescent encara
per carrerons de soledat,
on m'he perdut tantes vegades,

on m'esvaeixo entre els acords,
de l'agre acordió dels pobres,
enllà de places sense flors,
enllà de llocs que em desconsolen.

Però em torno brisa encara un cop
i t'acarono les espatlles; davallo al moll,
m'adormo al sol,
…i en una vela em faig cançó.