Marronet

A la pell, de xocolata sense llet
hi duu el Carib, la seva sal, la seva onada
firmament és el seu rostre, tan obscur,
de dos estels: els seus dos ulls brillants com astres,

dintre seu hi duu el bolero caribeny
hi duu la rumba, hi duu el calipso, hi duu la salsa,
duu a la sang aquella brisa tropical
que fa ballar tot caminant, somriure en dansa

el trobem negre, sí
però no és tan negre com nosaltres
doncs sí, per cas, ell fos cafè,
què fórem naltros sinó marró?

(marro, marro, marronet
és un marró, és un marró emmarronar-se
per un color, per una olor, per un sabor
que no són teus sinó que són el do d'un altre
marro, marro, marronet...)

és aquí, lluny del seu llar, lluny del seu cel
venent quincalla tecnològica a les Rambles,
guanya poc, però el seu somriure és una neu
que no es fon mai: ni en tenir set, ni en passar gana.

parla poc, diu quatre coses, no en sap més
però es fa comprendre, fent un gest, movent la cara
i és feliç perquè ha trobat amb qui pot fer
de tant en tant, batut de nata amb xocolata.