El carter

El carter jove és mort,
sols tenia disset anys.

L’amor no pot viatjar, perquè
ha ben perdut el seu missatger.

És ell qui em duia —només ell—
el teu escalf; me’l duia a flor de pell.
Ningú ja no m’omplirà el cor
amb versos tendres —teus— del teu amor.

Lliure de tot, se n’ha anat content,
com un ocell cap al cel immens.
I ja ben lluny, ben lluny d’aquest cel,
un rossinyol ha cantat per ell.

T’estimo tant com t’he estimat,
però no t’ho podré dir d’ara endavant.
S’ha endut amb ell el que t’he escrit:
versos d’amor collits al meu jardí.

No farà més aquell camí,
tot de rosers i gessamí,
que mena fins a casa teva.
L’amor no tornarà a venir;
sense ell, ja no pot fer camí
i res no serà més el que era.

Ens ha deixat, l’adolescent
que sempre hem esperat impacients.
L’hivern ha matat el bon temps...
no queda res del que tu i jo vam ser.