Llevantina

Una donzella de la costa de Llevant,
a l’abrandar-se la llum clara en l’horitzó
sentia en somnis les paraules de l'amant
que va deixar-la sola i trista en el dolor.
Ai, on és el meu amor?
que no el tinc en la mirada!
Què s’ha fet del jurament
i l’encís de ses paraules?
Ai amor, perquè has fugit de mi?

"Confia amb les paraules que jo et dic",
li deia l’estimat encès d’amor,
"El món el veig amb tu
molt més bonic, molt més bonic.
Et vull amada, vora del cor"

"Escolta, bonica,
tu ets la donzelleta més amada.
Escolta, bonica,
tu no seràs de mi mai oblidada.
No oblidis tu, no oblidis tu,
l’amor més constant.
No oblidis tu, no oblidis tu,
l’amor pur i sant.
Llevantina! Llevantina!
Et seré sempre fidel
i als meus ulls veuràs un cel
revivint el goig de la pau divina.
Llevantina, creu en mi"

La donzella enamorada
resta trista i tota sola
perquè es veu abandonada
de l’amant i es desconsola.
I vençuda d’enyorança,
per calmar el seu sofrir
prefereix, sense esperança,
morir!