Don Joan i Don Ramon

Don Joan i Don Ramon,
excuses d'una caçada,
se n'anaren cap a un born
i junyiren a llançades.

Don Joan romangué mort,
don Ramon, poc li mancava.
Sa mare el veu venir
des de la torre més alta.

- Mon fill Ramon, ai, què teniu?
Les colors vos veig trencades.
- Ma mare, sainat me som,
les sainies s'han soltades.

- Maleït sia el barber
i el metge que l'ha manada.
- Mare, no digueu això,
vos mateixa me'n sou causa.

Jo i mon cavall valent
portam vint-i-nou llançades,
el cavall ne porta nou,
el cor meu, totes les altres.

- Descavalcau, mon fill Ramon!
Mon fill Ramon, descavalcau!
I no penseu en això
bones noves tenc per a dar-vos.

Pujau dalt, mon fill Ramon,
a la cambra endomassada
i veureu vostra muller
que ha tengut un infant mascle.

- No m'alegra ma muller,
ni del fill puc alegrar-me,
que no n'he de viure tant
per veure-li portar armes.

Jo moriré a mitjanit
i el cavall a trenca d'alba,
feu posar damunt mon vas,
ma espasa i les altres armes.

Tan bon punt com ell fou mort
feren tocar les campanes
i la gent que les sentí
digué: Ai, la pobra mare!

- De dos fills que n'he tengut
tots dos han mort en batalla.
Una absolta cantaré,
ai de mi, la pobra mare!