La Costa de la Plata

Ara que el sol s'amaga, miro des del turó
la màgica talaia sobre la ratlla de l'horitzó.

I veig el mar que fa brandar les barques,
les seves ones rendides als sorrals.
Tot esquitxat d'un munt de veles blanques,
besant-li els peus les branques de corall.

S'adorm el sol llençant la purpurina,
quan la boirina desplega els seus estors.
Ja ve la lluna amb collaret d'estrelles
i a Les Balelles saluden els vapors.

La Costa de la Plata no té ressaca dels temporals,
és com una butaca per a l'espectacle de contemplar.

El blau del cel, el vol de les gavines
o les teranyines quan tornen de pescar.
El verd dels pins o els nens collint petxines,
veles llatines ballant el txa-txa-txa.

Gira el barat que balla amb la sardina,
una tonyina balla amb el pagell.
El bacallà que s'ha empassat l'espina
i a l'orquestrina, el sonso i el surell.

No hi falta el rap ballant amb una boga,
tampoc l'anxova ballant amb el serrà.
Una juliola salta dins d'un cove
i el pescador li canta un txa-txa-txa.