Pell de cafè
Enfilada a un balcó de l'Havana al carrer de La Rampa,
com sortint d'una estampa un somriure que m'ha enamorat.
El vernís a la pell de cafè, una mirada que enrampa,
els cabells del color del quitrà sobre aquell cos somiat.
Entre els pits la canal del viatge a un cos de fantasia,
de maduixa els seus llavis i els ulls dos diamants de robí.
La convido a fer un tomb al resol de la vella badia,
entre els braços d'aquella cubana em voldria morir.
Els carrers estan plens de xavals amb barrets i guitarres,
ben descalços i sense manies anem a ballar.
Ens envolten i piquen de mans al mig d'una rotllana,
els vailets m'escarneixen quan veuen que perdo el compàs.
Cap aquí cap allà i a saltar que avui estem de festa,
que ja no es pot parar, som-hi tots mentre toqui l'orquestra.
Ens mengem a petons ben suats sota d'una finestra.
Este papi está como una cabra bendito guasón.
I amb el ritme del son ens perdem pels cantons del raval,
avorrir-se no val en un món tropical que em fascina.
Em llanço a la piscina i li dic: "negra amb tu em vull casar".
I em diu: "papi no bebas más ron que el coco se te va".
"Te lo piensas que yo te convengo".
"Cuando tú vas mi viejo yo vengo".
"Mira nena que vengo de Europa".
"Que te den por la proa y la popa".
"Mira mami que yo soy muy macho".
"Pa cubrirme te falta un buen cacho".
"Ai collons! que estoy loco por ti".
"Pues déjame un dólar y vete a dormir".
"Que ya no hay quien aguante este tedio
me voy pa' La Bodega Del Medio.
Y si me sigues dando el tostón
me voy, chino chano, para el malecón.
Ay garrotín, ay garrotán, vera vera de San Juan
Ay garrotín, ay garrotán, que yo soy la jinetera, jinetera de San Juan..."