Cançó de la tinta xinesa

Hi ha hores que goses
i hores que no.
Hi ha peixos que volen,
gavines que no.

Les taques de tinta somien blancor,
de marta els pinzells, els draps de cotó.
Quan llisques de pressa sorgeix el temor,
quan erres es queda per sempre l'error.

Hi ha dies que xales,
i dies que no.
Hi ha gossos que borden
i mengen carbó.

I d'hores passades entinto els detalls,
finestres i pòrtics ja en són els miralls.
I observes la forma com mai no l'has vist,
quin ull d'innocència, quin dia més trist!

Hi ha vespres que cantes,
i vespres que no.
Sabons que netegen
allò més galdós.

Amb traços i empremtes volem perdurar
en llenços tan blancs i papers per desar.
Els signes es perden a cada minut,
llançant serpentines, volant saviüts!

Hi ha estones que mires,
hi ha estones que no.
Hi ha taques que surten
i d'altres que no.

Amb bromes marines suquem els pinzells,
aiguades i boires del dret i al revés,
i el rastre s'esborra, lleixiu i cotons.
Dissoldre's en aigua, no és cap decisió!

Caram amb les coses
quan semblen que sí.
La tinta xinesa!
Déu meu quin patir!