Aquella habitació

Valenta, lluitadora
fa anys que lluito contra el vent,
les pors les duc a sobre
en mil butxaques diferents
les porto ben guardades
perquè no marxin volant
sóc la princesa del pèsol
vestida de Superman!

I tu que sembles lluna
de somriure infinit,
que sembles dolça i fràgil,
descalça sense vestir,
ets blanca papallona
i voles lliure com el vent,
ningú no et pot manar
ni tens por de perdre res.

I quan sembla que tot
pot començar de nou.
I quan sembla que ha arribat
el moment de respirar
sempre passa alguna cosa
que em porta un altre cop
a aquella habitació
un altre cop sense accés a l'exterior
en aquella habitació
tan fosca i decadent,
en aquell petit forat
des d'on ho vull controlar tot,
però on no veig més que parets
que m'amaguen el que sóc...

Una ombra trista que brilla
amb poca llum,
la poca que em queda
m'il·lumina els peus bruts,
la resta l'he apostat
a carreres de cavalls
i no paro de perdre,
però no deixo de jugar.

I tu que sempre guanyes
perquè no pots perdre res,
el teu cos és onada,
ràpid, fred i intel·ligent
t'adaptes a les corbes
que la vida t'ofereix
com una ballarina sense
límits a la pell.

I quan sembla que tot
pot començar de nou.
I quan sembla que ha arribat
el moment de respirar
sempre passa alguna cosa
que em porta un altre cop
a aquella habitació
un altre cop sense accés a l'exterior
en aquella habitació
tan fosca i decadent,
en aquell petit forat
des d'on ho vull controlar tot,
però on no veig més que parets
que m'amaguen el que sóc...

Funambulista que camines coix,
canvia la manera,
funambulista que caus sense xarxa,
canvia la manera.