Era del dubte

Noto que els peus se m'enfonsen i el terra és ple d'esquerdes,
surto corrents però avançar és impossible sense rumb,
sento que els ulls de la gent s'encomanen de mentides
i ja no veig el teu nom capgirat en el mirall.

M'he maquillat d'il·lusió les pestanyes i el somriure,
he confiat que el cargol guanyaria a la guineu però
si miro al cel l'amplitud fa que sigui una formiga
i ara no em sento capaç de sortir de dintre teu.

No sé què fer, no sé què dir, l'era del dubte em roba el temps
que un dia va ser teu i no sé com plantar-li cara.
Ho tinc tot clar, però quan et veig l'era del dubte em recorda
que el teu pit és un imant i no sé com plantar-te cara.

És dilluns nit i al carrer regnen les ànimes,
ja és massa tard i als bars no em serveixen un cafè,
no puc dormir i el coixí em confessa que els meus somnis
últimament no els entenc perquè parlen japonès.

No sé on anar, ja m'he perdut l'era del dubte em roba
la il·lusió de créixer amb tu i no sé com plantar-li cara.
Vull donar el pas, però quan et veig l'era del dubte em recorda
com encaixo en el teu cos i no sé com plantar-te cara.

Tinc el cap com un timbal i quan et miro
pessigolles a l'estómac,
vull saber què estic pensant però no puc
si el teu somriure em vol a prop, més a prop,
més a prop, tan a prop...

No sé que fer, no sé que dir,
l'era del dubte em roba l'energia per lluitar
i avui no et planto cara.