Estudi de la quotidianitat

A la Plaça del Diamant una dona misteriosa
m'ha regalat una flor, tanco els ulls i obro les mans
per notar la seva olor que gairebé ja s'ha esvaït.

Busco les seves arrels en les paraules que no he dit
i no sé com retenir-les, li dic a un Déu inexistent
si només avui pot existir per estalviar-me la memòria.

D'aquells dinars barreja de sobres dels teus cafès amb la llet de soja,
d'aquells llençols amb olor de palla, de reciclar fins a una rialla,
de conduir amb l'esquena tensa, d'anar a dormir amb la panxa plena,
de ser exigents amb el tema dutxa, de fer lliscar el gos amb la pluja.

I dono gràcies perquè ho tinc tot si quan obro les finestres
amb les mans et faig volar i me n'adono que sóc feliç si els meus amics em fan de barana i m'hi puc arrepenjar.

Si puc córrer fins l'ofec, si m'adormo a les andanes,
si una veu em fa plorar, si puc riure sense embuts
i compartir amb algú mirades que m'apropen més a tu.

I al mal humor quan tenies gana
aquelles nits a la caravana,
a les converses de matinada,
al "no puc més" perquè estic baldada,
a aquells moments que amb una mirada
sabíem més que amb cent mil paraules,
d'haver donat més del que podíem
i d'estimar-nos fins l'últim dia dia de la nostra vida.