Plou a la lluna

A les butxaques d’aquell anorac dels anys vuitanta
guardo les pluges que veiem allà
a la finestra sense moure'ns
i si encara estiguessis aquí escoltant
parlaríem de com hem canviat,
d’abans i d’ara, d’abans i d’ara, d’abans i d’ara.

A les butxaques d'aquell anorac dels anys vuitanta
guardo les lluites que ens han allunyat
de la finestra sense moure'ns
i he sortit del planeta per no enyorar
les estones que el temps no ha esborrat
d'abans i d'ara, d'abans i d'ara, d'abans i d'ara.

Incapaç de fer-ho tot,
incapaç de perdre,
condemnat a fer-ho tot,
condemnat a perdre.

Quan ara plou a la lluna
és hivern i no es posa verda,
però allà on abans veia núvols només,
ara puc veure el que no veia,
que ens feríem els dos per no fer-te mal,
que el silenci és la por del que em vols parlar,
si ens trobéssim de nou als moments
d’abans i d’ara, d’abans i d’ara, d’abans i d’ara.